Salaris, beneficis empresarials i productivitat en el Regne d'Espanya
08-12-2006 19:37:21 | Secció: Drets i Justícia Social
Sense presses, però sense pausa, l'economia espanyola està sofrint un canvi espectacular. I no només per la immigració. Les últimes dades de la Comptabilitat Nacional -presentades per l'Institut Nacional d'Estadística- assenyalen un deteriorament sense precedents en relació al pes dels salaris respecte del Producte Interior Brut (PIB). Aquest lloc està sent ocupat pels beneficis empresarials, que continuen la seva escalada respecte al PIB, igual que els impostos, que ja representen ni més ni menys que el 11,62% de la riquesa nacional.La distribució primària de les rendes, segons l'argot econòmic, és una variable fonamental per entendre el repartiment de la riquesa, i a tenor de les últimes xifres les conclusions no poden ser més adverses per als treballadors. Si en el 2004 (mitjana trimestral de l'any), la remuneració dels assalariats suposava el 47,71% del pastís a repartir (la riquesa nacional generada durant un any), dos anys més tard (mitjana dels tres primers trimestres transcorreguts) ha baixat fins a 46,12%.
Per contra, l'excedent brut d'explotació -els beneficis- han passat de representar un 41,78% a l'actual 42,25%, el que significa un augment de pràcticament mig punt del PIB. Els impostos, finalment, han passat de suposar el 10,50% al citat 11,62%, sens dubte una evolució espectacular que s'explica, fonamentalment, per l'augment de la recaptació per IVA i Societats.
Transferència de rendes
Per que ens fem una idea de la importància que té aquesta enorme transferència de rendes des d'uns sectors a uns altres, cal tenir en compte que cada desena de Producte Interior Brut equival a uns 1.000 milions d'euros, el que significa que en només dos anys els assalariats han transferit als empresaris rendes per valor d'uns 5.000 milions d'euros. Però és que altres 11.100 milions s'han destinat a pagar impostos. Expressat en altres termes, els assalariats tindrien avui 16.100 milions d'euros més en les seves butxaques si l'estructura del repartiment de la riquesa hagués continuat sense canvis al llarg dels últims dos anys.
En qualsevol cas, la reculada en el pes dels salaris respecte del PIB no es pot entendre com a fruit d'una conjuntura més o menys passatgera. Hi ha una tendència de fons que es manifesta en alguns països com els Estats Units, on els beneficis empresarials han recuperat taxes de creixement desconegudes en els últims 40 anys. A Espanya, sense anar més lluny, l'excedent brut d'explotació es situava al finalitzar l'any 1999 en el 39,7% de la riquesa, és a dir els beneficis de les empreses ‘pesaven’ respecte del PIB tres punts menys que en l'actualitat, mentre que els salaris ponderaven pràcticament la meitat del Producte Interior Brut.
Les empreses de l'Ibex guanyen 30.000 milions
L'edat d'or dels beneficis empresarials s'ha pogut visualitzar recentment amb tota nitidesa després d'anunciar-se que les 35 empreses que cotitzen en l'Ibex 36 van augmentar els seus resultats durant els tres primers trimestres de l'any respecte del mateix període de l'any anterior un 33,6%, fins a arribar a els 29.844 milions d'euros.
De fet, en l'últim trimestre mentre que l'excedent brut d'explotació creix a ritmes del 10,2%, la remuneració dels assalariats (el cost real del factor treball) ha augmentat un 6,6%, amb un creixement de les nòmines directes que percep el treballador del 3,4% (dos desenes més que en el període precedent).
Els salaris, en qualsevol cas, i això explica el nou repartiment del pastís, estan contribuint de forma notable al creixement econòmic, atès que el cost laboral per unitat de producte augmenta un 2,6%, és a dir ni més ni menys que 1,2 punts per sota del que creix el deflactor de l'economia (la inflació en el sentit ampli del terme, i no només la que es deriva de l'IPC, que amida únicament els preus del consum).
Els pobres avanços en termes de productivitat que registra l'economia espanyola són un problema detectat fa ja anys. Però ahir va ser la Fundació Ramón Areces la que es va encarregar de presentar un estudi coordinat pel professor Julio Segura -ex conseller del Banc d'Espanya i actualment en la CNMV- en el qual es suggereix un canvi radical de l'actual patró de creixement de l'economia espanyola.
En paraules de Segura, si Espanya no escomet aviat una sèrie de reformes (mercat laboral, pensions o òrgans reguladors) el model serà “insostenible a mig i llarg termini”, i cal tenir en compte que, en la seva opinió, “el problema de la productivitat és tan essencial que determina la qualitat de vida d'un país”.
El document parteix de les següents xifres. L'economia espanyola va mantenir un ritme mig de creixement anual de la productivitat del factor treball per ocupat del 2,5% entre 1981 i 1995, però és que, a partir de l'últim any, es produïx una caiguda fins al 0,5% en la segona meitat dels anys 90, coincidint amb el període d'expansió econòmica. L'INE va anunciar que en el tercer trimestre d'aquest any l'avanç de la productivitat va ser del 0,8%, dues desenes per sobre del mateix període immediatament anterior.
La causa? Doncs, segons l'informe, el dèficit tecnològic és el principal responsable de la baixa productivitat. Les dades són les següents. L'any 2002, últim any sobre el qual es disposen dades desagregades a nivell microeconòmic, l'economia espanyola disposava d'un estoc de capital tecnològic respecte del PIB que gairebé no arribava al 45% de la mitjana de la UE. En paral·lel, la despesa en I+D, tot just superava el 50% de la mitjana i la situació era encara més deficient si es contemplaven els nivells de les tecnologies de la informació i comunicacions (TIC).
En l'any 2003, la despesa en TIC per habitant era del 70% de la mitjana comunitària, i tot just suposava el 40% respecte al nord-americà. “Des del punt de vista de l'equipament informàtic de les llars, les comparances són encara perores”, afirma el document.
Fracàs dels parcs tecnològics
Els autors del treball argumenten que existeixen factors estructurals que expliquen la pitjor situació relativa d'Espanya, que s'ha especialitzat en activitats d'intensitat tecnològica mitjana i mitjana-baixa, amb fort volum d'empreses mitjanes i petites, la capacitat financera de les quals per afrontar processos d'inversió és molt menor que la de les grans.
De la mateixa manera, es culpa dels escassos avanços en productivitat al mal funcionament dels parcs tecnològics que, en la seva opinió, “deixen molt a desitjar”. Els autors proposen el foment de centres tecnològics on es porti a terme investigació encarregada per les empreses, s'ofereixin serveis de consultoria i assessoria, a més de facilitar la relació de les empreses amb els centres públics d'investigació.
El problema de rebaixar els nivells d'exigència
Al costat d'una profunda reforma del sistema educatiu i de la formació professional, els autors de l'informe asseguren que “rebaixar els nivells d'exigència implica, simplement, una pitjor qualitat de l'ensenyament, uns menors coneixements i, fet i fet, una menor productivitat”.
Quant al mercat laboral, els autors atribuïxen les altes taxes de temporalitat al major cost de relatiu de les contractacions indefinides, pel que es proposa “portar a terme una profunda reforma dels costos d'acomiadament, causa fonamental de la temporalitat”.
Sobre les pensions, es planteja la necessitat que, per calcular la quantia del retir, es tingui en compte tota la vida laboral del treballador, i no només els últims 15 anys, com ara. I en relació als òrgans reguladors es demana que siguin realment independents del poder polític, amb audiències prèvies (hearings) per part dels poders públics perquè els candidats acreditin realment la seva vàlua professional.
Per Carlos Sánchez, periodista especialitzat en problemes de l'economia espanyola que escriu regularment en el diari El Confidencial
El Confidencial, 23 novembre 2006.
Font: sinpermiso .info
traducció al català P. Da Silva
Comentaris (0) - Referències (0)
