Francisco Fernández Buey: "Sobre la Fira Internacional del Llibre de Veneçuela"

Vaig estar una setmana a Caracas, convidat pels organitzadors de la II Fira Internacional del Llibre de Veneçuela. Primera constatació: cap mitjà espanyol, que jo sàpiga, va fer la més mínima referència d'aquest esdeveniment cultural. Potser perquè les editorials i persones convidades tampoc solen aparèixer en els suplements literaris dels nostres diaris. Heus aquí els noms: El vell talp, la més antiga de les revistes alternatives dels nostres pagaments; Txalaparta i Hiru, dos editorials de Navarra i el País Basc que han prestat particular atenció al pensament crític i en particular al que es produïx a Amèrica Llatina; Literastur, un jove projecte asturià molt vinculat a la Setmana Negra de Gijón, entre els seus inspiradors està l'escriptor xilè Luis Sepúlveda. Però estaven també els grans editors amb seu a Espanya: Planeta, Santillana, Edicions B, Debat i alguns més.

Primera diferència, important, respecte del que es pot observar en altres fires llibreteres que conec i a les quals es dediquen, sí, centenars de pàgines en els nostres suplements literaris: allà, a Caracas, en el Parc de l'Est, tots, grans i petits tenien el mateix espai, aproximadament els mateixos prestatges. Això fa un panorama també diferent al d'altres Fires: al ser tots iguals no es trova un, ja d'entrada, amb la brutalitat que suposa l'hegemonia absoluta dels diners i del mercat; i, per tant, predominen en conjunt els petits, els alternatius, les editorials joves amb veu pròpia, els editors que en altres llocs sobreviuen entre els marges i els subterranis.

Una diferència aquesta que no va ser obstacle perquè joves i majors expressessin allà, en la FILVEN, el seu reconeixement a d'altres grans, no grans del mercat sinó grans en la creació assatgística i poètica, gairebé ignorats quan no silenciats a Espanya. Tres exemples d'aquest reconeixement: l'escriptor cubà Miguel Barnet, del que tant vam aprendre, també aquí, en la dècada dels seixanta, a propòsit dels "cimarrones"; el poeta veneçolà Ramón Palomares, “el de l'erupció primigènia de l'ànima humana”, segurament més conegut avui a Itàlia que a Espanya; el poeta brasiler-amazònic, Thiago de Melo, amic i traductor un dia de Neruda i venerat ara pels joves llatínoamericans que defensen l'ecologisme social.

Cuba era el país convidat a la FILVEN i Guevara el mite revolucionari recordat. Allà vam veure la vitalitat creativa, en la poesia, en l'assaig, en el documental, en la cançó i en la dansa, de la Cuba actual, i la capacitat organitzativa dels intel·lectuals cubans, coses de les quals es parla aquí molt menys que de polítiques de transició i politiqueries vàries. Vam veure les últimes publicacions sobre el “Ché” i escoltem, de llavis d'estudiosos i de companys seus en l'escamot, coses noves que no sabíem i coses velles que encara cal recordar sobre el que va ser la seva vida i el que va ser el seu projecte revolucionari, entre elles l'aportació més recent de Paco Ignacio Taibo II, basada en múltiples converses i entrevistes amb tots els que van ser els seus companys i en una reflexió personal tan seriosa com desenfadada. Un altra constatació: després de tants i tants intents de desmitificació interessada i després de tants canvis com s'han produït en el món des de la seva mort, la figura del “Ché”, l'aventurer asmàtic, el revolucionari constant, el crític del socialisme fred i el debelador de l'imperialisme, aquí segueix, intacta, commovent a uns i als altres: a uns pel que va haver en ell de caràcter libèrrim; a uns altres per la solidesa de les seves conviccions.

Hi havia, en la FILVEN, molts llibres sobre el socialisme publicats en diversos països de l'Amèrica Llatina. Millors i pitjors: sobre el socialisme que va ser, sobre el socialisme que no va poder ser i sobre el socialisme que s'espera que sigui algun dia; sobre el socialisme com a ideal i sobre el socialisme com a realitat. I, sobretot, hi havia multitud d'assajos sobre els moviments socials que estan canviant el panorama d'Amèrica Llatina: empenyent als dirigents polítics a actuar d'altra manera o fonent-se amb els nous partits polítics d'arrel indigenista que estan modificant la faç soci-cultural dels països andins. Allà estaven les últimes publicacions del Consell Llatínoamericà de Ciències Socials (CLACSO) sobre filosofia política, ciències socials i moviments socials, en general desconegudes en les nostres llibreries.

I allà hi havia un munt de fullets i llibres llibertaris que mantenen la memòria de la tradició anarquista hispana, més viva, sembla, que en la Península. Potser no se sàpiga bé encara a Veneçuela que pot ser això del socialisme bolivarià i cristià del segle XXI, anunciat per Chávez, però saben on informar-se. I saben, sobretot, que no hi ha gens que aprendre de la vella orientació eurocèntrica que pren el nom del socialisme en va. Saben riure i riuen, amb tota la raó, dels mitjans de comunicació de la irònicament anomenada “mare pàtria” que habitualment denominen “socialdemòcrata” a l'oposició antichavista (donada suport i inspirada, ai, ni més ni menys que per Mayor Oreja i la FAES).

També hi havia molta narrativa i molta poesia, arribades d'Argentina i de Brasil, de Guatemala i d'El Salvador, de Colòmbia, de Perú, d'Equador i de Cuba. I revistes, moltíssimes revistes joves i noves, fetes per persones il·lusionades que comencen a fer escoltar la seva veu i no viuen del mercat mediàtic. El que es va escoltar en les llargues sessions de la Trobada d'Editors en la FILVEN va ser una proliferació, impossible d'enumerar aquí, de projectes molt interesants que connecten sens dubte amb les coses innovadores que es diuen i es fan a Bolívia, a Perú, a Xile, a Colòmbia, a Argentina. Aquestes coses connecten, sobretot, amb un projecte cultural i educatiu veneçolà que discorre paral·lelament a les “missions” socials: posar a la disposició dels d'abaix el que fins fa poc només podien llegir uns pocs dels d'adalt. Gens més cridaner per a un europeu que observar en la FILVEN les cues de centenars de persones esperant recollir els dos toms dels miserables, de Víctor Hugo, editats per a l'ocasió per l'Agència Estatal en diversos centenars de milers d'exemplars per a regalar al poble.

Tal observació, insòlita per aquests pagaments (en els quals fins als bancs i caixes d'estalvis van deixar de regalar llibres fa anys) duu a una última reflexió que plantejaré en forma de pregunta: no es va a invertir, a partir d'aquí, el que ha estat fins a ara la relació tradicional entre Espanya i Amèrica en la indústria del llibre? És cert que les transnacionals del llibre amb seu a Espanya són molt poderoses i dominen la distribució, però a ningú se li escapa que el preu al que aquestes empreses venen a l'Amèrica Llatina és insostenible, fora de l'abast d'una població àmplia que comença a llegir. Això farà difícil mantenir els índexs d'exportació actuals.

El petroli veneçolà podria servir per a subvencionar una part de la cultura llatínoamericana per a el poble, com serveix ja per subvencionar les operacions de cataractes dels desfavorits o l'assistència social. No parlo només dels continguts dels llibres i de la crisi per la qual passa el llibre d'assaig entre nosaltres, doncs al cap i a la fi també les grans empreses transnacionals publiquen a Chomsky, per posar un exemple. Parlo del que més dol a l'Imperi: de preus i mercats en el pròxim futur.

Alguna cosa així, de produir-se, acabaria substituint l'hegemonia de les transnacionals hispàniques del llibre, limitant el seu mercat competitiu al llibre de butxaca. Ja ara està en curs un projecte molt elaborat per fer a Veneçuela edicions de gran tiratge, impensables aquí, que conta, a més, amb l'experiència de Forest Àvila, el catàleg de la qual és excel·lent, i amb la voluntat innovadora del “gos i la rata”, una editorial creada fa un any. En aquestes editorials, vinculades a l'Estat veneçolà, s'editaran, a preus molt més baixos que aquí, traduccions d'assajos que, sens dubte, interessaran als lectors d'Espanya, que ara només troben ja llibres d'aquestes característiques en les llibreries especialitzades o en zones gairebé ocultes de les altres llibreries (degut, com se sap, a la pressió dels grans) per poques setmanes. Si aquest projecte qualla, potser vegem, doncs, un moviment de la industrial del llibre en llengua castellana invers al que hem conegut durant dècades. Podria ser això parteix del socialisme del segle XXI? Podria tornar a donar-se un fenomen com el que es va produir amb les publicacions en llengües estrangeres de la Unión Soviètica i Xinesa en les dècades centrals del segle passat amb un flux que arribés ara de l'altre costat de l'Atlàntic?

En qualsevol cas, de quallar aquest projecte entre els aliats llatínoamericans de la Veneçuela actual, tindríem una interessant traducció de l'ideari bolivarià en el plànol cultural. D'això es va parlar també en la FILVEN. Convindria prendre nota. Prenent-la, potser disminuiria la "cháchara" eurocèntrica sobre “populisme” i comencéssim a parlar de debò d'Estat educador. Que, per a europeus no eurocentristas del segle XXI, és tant com parlar de renovació del projecte il·lustrat. O així m'ho sembla.



Francisco Fernández Buey
Caracas y Barcelona, IX/2006

Referències

Direcció per a referències

Comentaris

1. Buenas dado que bitacoras.com está cada vez más abandonada (la mejor muestra es que el mensaje del panel de control lleva un retraso de varios meses), con contínuas caídas, me gustaría invitarte a crearte un blog en http://blosit.com . Utiliza Wordpress y es totalmente gratuito. Además tendrás 100MB de espacio y podrás subir archivos de hasta 500KB. Y eso no es todo ya que podrás importar todo tu blog de bitacoras y no perder todas las anotaciones que has hecho!
   Minitutorial: http://blosit.com/blog/2006/10/31/exportar-de-bitacorae-a-blosit/

   Comentari de Blosit fa 1 año y 19 meses

Nombre

Correo Electrónico

URL

Tu comentario

Recordar datos