Què pretén Israel?
08-08-2006 01:05:02 | Secció: Opinió i Humor
Traduïm al català un article de Miguel Candel, professor de filosofia de la Universitat de Barcelona.Respondre a aquesta pregunta deslligant-la d'aquesta altra: Què pretenen els Estats Units?, és inútil i només pot dur realment, com alguns baladrers del sionisme pretenen afectada i hipòcritament, a un cert retorn de l’antijudaísme (antisemitisme seria una actitud d'odi als pobles d'estirp semita en general, àrabs inclosos), aquesta pesta que periòdicament i des de temps immemorial infecta la cultura europea.
Perquè deixant de banda els vells somnis sionistes radicals (la reconstrucció del Gran Israel dels temps bíblics), la veritat és que fins als últims vint anys (concretament fins a la primera invasió del Líban en 1982) la població israeliana ha estat clarament dividida políticament conformement a l'espectre comú a altres països amb institucions democràtiques: una dreta nacionalista i expansionista, un centre laborista sempre ambigu però mai plegat incondicionalment com ara a les pretensions de la dreta i una esquerra partidària de la convivència amb la població palestina autòctona i més interessada per la construcció d'una nova societat socialista basada en els kibutz que per les qüestions identitàries.
Però a poc a poc, el pols geoestratègic lliurat en la regió durant la guerra freda, que va dur a l'alineament amb la Unión Soviètica de països com Egipte, Síria o l'Iraq, va situar a Israel com a peó de brega fonamental de l'estratègia nord-americana. Israel, si volia subsistir com Estat, estava obligat a ocupar aquest paper perquè la seva dependència econòmica i militar respecte dels Estats Units era total. Sense l'ajuda nord-americana, ni l'economia israeliana hauria pogut desenvolupar-se en lluita amb unes condicions ambientals extremes (avui seria poc més que una destinació turística a l'estil de Tunis) ni l'exèrcit israelià hauria sobreviscut a l'ofensiva conjunta sirio-egípcia de 1973 (guerra del Yom Kippur). N´hi ha prou amb dir que la seva aviació va ser escombrada del mapa en els dos primers dies del conflicte i que els Estats Units la van reconstruir sobre la marxa enviant directament des dels portavions de la VI Sura els seus propis avions, als quals precipitadament se'ls pintava l'estrella de David damunt de l'ensenya nord-americana.
El moment d'inflexió clau va ser, com és obvi, la caiguda del règim del Sha a l'Iran. El desequilibri estratègic que aquest revés va suposar per a “Occident” va reforçar ja de manera irreversible la necessitat de disposar d'un Israel guerrer a ultrança. Va venir llavors l'esmentada invasió del Líban, l'objectiu primari de la qual va ser liquidar els campaments palestins allà existents, però que tenia com objectiu estratègic arraconar a Síria. El canvi de bàndol del president egipci Anuar El Sadat, que va acabar signant la pau amb Israel sota els auspicis nord-americans, va suposar un alleugeriment enorme per a la política imperial dels Estats Units, que va poder orientar tranquil·lament la maquinària de guerra israeliana cap als seus veïns del Nord.
La història que comença llavors, i que desemboca en la salvatge agressió actual al Líban, passant per totes les atrocitats comeses diàriament contra els palestins dels territoris ocupats (els desesperats actes de violència dels quals es magnifiquen per a justificar l'espiral d'agressions), és també la història de la degradació moral d'Israel com poble, tal com assenyalava aquests dies el periodista israelià Gedeón Levy en un diari del seu país (“Dies de tenebres”, Haaretz, 30-7-06). Els vells somnis sionistes semblen haver adormit la consciència de la immensa majoria de la població, que aplaudeix sense cautela les “heroicitats” de les seves tropes. Clar que, com el propi Levy assenyala, la televisió israeliana no es molesta a ensenyar les imatges dels centenars de víctimes civils libaneses, sinó que es recrea morbosament en els funerals dels pocs soldats propis abatuts per Hezbollah. Així va construir Goebbels el consens entorn de Hitler. I així maneguen Bush i la seva ministra pianista (però, més pròpiament, Cheney i la indústria petroliera ianqui) a tot un poble que sembla repetir una vegada més el vell crit contra Jesús, inspirat llavors per una classe sacerdotal temerosa de perdre els seus privilegis: “Caigui la seva sang sobre nosaltres i sobre els nostres fills!”
font: rebelion.org
Comentaris (0) - Referències (0)
