Crims de Guerra

Article d'Alan Gresh, publicat a Rebelion.


"Queda prohibit, com a mètode de guerra, fer patir fam a les persones civils (...) Es prohibeix atacar, destruir, sostreure o inutilitzar els béns indispensables per a la supervivència de la població civil".

Les implicacions de l'article 54 del Protocol Addicional N°1 de 1977 a la Convenció de Ginebra són clares: el bombardeig de centrals elèctriques a Gaza per part de les forces armades israelianes, el bloqueig de la població civil, i els càstigs col·lectius contra la mateixa, constituïxen crims de guerra.


El protocol addicional precisa a més un altre principi del dret internacional violat per l'ofensiva israeliana: el de la proporcionalitat. El text estipula que "es consideraran indiscriminats, entre d'altres, els següents tipus d'atac; (...) quan es pot preveure que provocaran incidentalment morts i ferits entre la població civil, o danys a béns de caràcter civil, o ambdues coses, que serien excessius en relació amb l'avantatge militar concreta i directa prevista". Qui pot pensar un sol instant que l'objectiu declarat (salvar un soldat) justifiqui tota aquesta destrucció?

Contràriament al que van afirmar diversos diaris francesos, entre ells “Libération”, Israel va negociar diverses vegades intercanvis de presoners: en 1985 va alliberar 1.150 detinguts palestins per a recuperar tres dels seus soldats que havien estat capturats pel Front Popular d'Alliberament de Palestina, Comando General (FPLP-CG); i en 2004, en el marc d'un acord similar amb el Hezbollah libanès, va intercanviar 400 detinguts palestins contra un coronel israelià i els cossos de tres soldats morts. No seria més factible obtenir l'alliberament del soldat per mitjà de negociacions en lloc de llançar operacions militars que poden dur a la mort de l'ostatge?

Com ho assenyala l'editorial del diari israelià “Haaretz” del 30 de juny: "Bombardejar ponts que es poden evitar fàcilment, a peu o en acte; prendre el control d'un aeroport que està en ruïnes des de fa anys; destruir una central elèctrica i deixar a les fosques una gran part de Gaza; distribuir volants on se li diu a aquesta gent que estem preocupats pel que els passa; sobrevolar el palau presidencial de Bachar El-Assad, i detenir als responsables electes de Hamas. I el govern vol convèncer-nos que fa tot això només per a alliberar al soldat". A més afegeix: "Olmert hauria de saber que detenir dirigents només serveix per a reforçar-los, a ells i als seus partidaris. Però no es tracta només d'un raonament tort: detenir persones per a utilitzar-les com moneda de canvi és un acte digne d'una banda de delinqüents, no d'un Estat".

En realitat, com varen revelar els mitjans israelians, aquesta ofensiva, fins i tot la detenció dels principals responsables de Hamas, començant per diputats electes i ministres, havia estat planificada des de fa temps. Amb quins motius? La idea és acabar d'una vegada per sempre, no només amb el govern palestí sorgit de les urnes al gener de 2006, sinó amb qualsevol forma d'autoritat palestina. Tal és la lògica del "pla de retirada" decidit per Ariel Sharon i reprès per Ehud Olmert: afirmar que no existeix cap interlocutor palestí per a així poder traçar unilateralment les fronteres d'Israel. Aquesta estratègia no data de la victòria de Hamas; durant tot 2005, mentre que Mahmoud Abbas estava al capdavant de l'Autoritat i governava amb una majoria d'Al-Fatah, el primer ministre Ariel Sharon es va negar sistemàticament a negociar amb ell i va continuar, malgrat de la decisió de la Cort Internacional de Justícia, la construcció del mur de separació. Aquesta opció per l'unilateralisme significa un qüestionament de l'últim assoliment dels acords d'Oslo: la convicció (confirmada pel document de reconeixement mutu (5) entre Israel i la OLP, signat el 9 de setembre de 1993 per Itzhak Rabin i Yasser Arafat) que la solució del conflicte palestí-israelià exigeix una negociació bilateral entre la OLP i l'Estat d'Israel.

La victòria de Hamas en les eleccions de gener de 2006 (6) va permetre al govern israelià aprofundir la seva propaganda sobre el tema "no hi ha interlocutor palestí". Estats Units i la Unió Europea (amb l'aval de França) (7) van posar tres condicions al nou govern palestí: reconèixer l'Estat d'Israel; posar fi a tota acció armada i acceptar el procés d'Oslo, i van suspendre l'ajuda directa, contribuint així de manera significativa al sofriment d'una població la culpa de la qual és haver "votat equivocadament". Enfront del govern israelià, que es nega a reconèixer el dret dels palestins a tenir un Estat independent en els territoris ocupats en 1967, que utilitza el terrorisme contra els civils, i que renega de tots els compromisos dels acords d'Oslo, veiem una tolerància il·limitada. S'ha pogut fins i tot escoltar a la comissària europea per a les Relacions Exteriors, Benita Ferrero- Waldner, qualificar l'unilateralisme del govern israelià de "decisió valenta".

Segurament, no és casualitat que l'actual ofensiva israeliana coincideixi amb la signatura de la declaració comuna (8) de totes les organitzacions palestines (excepte la Yihad Islàmica) que preveu l'establiment d'un Estat palestí independent sobre tots els territoris ocupats en 1967, amb Jerusalem--Est com a capital, el que representa un reconeixement de facto d'Israel. El govern israelià va voler també bloquejar aquesta nova perspectiva de pau que s'obria. És una mica similar al que va succeir l’any 2002, quan la Cimera Àrab de Beirut havia aprovat un pla que preveia el reconeixement de l'Estat d'Israel a canvi de la creació d'un Estat palestí: en aquells dies, el govern de Sharon havia contestat-amb el pretext d'un atemptat Kamikaze- amb una ofensiva generalitzada contra tots els territoris ocupats.

No obstant això, "Pluja d'estiu", romàntic nom donat a l'ofensiva militar israeliana, confirma el fracàs de la política unilateral: la retirada de l'exèrcit israelià de la Franja de Gaza, sense negociacions amb els palestins, no pot dur a la pau; aplicada a Cisjordània, on la imbricació de colònies i de població palestina és , qualsevol evacuació unilateral desembocarà en nous actes de violència.

* Redactor de Le Monde diplomatique, París. Autor, en col·laboració amb Dominique Vidal, de Cent claus per a entendre a Orient Pròxim, Paidós, 2005. Aquest article va ser difós en el seu idioma original el 30 de juny de 2006.
Traducció al català de P. Da Silva

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

Crímenes de Guerra

"Queda prohibido, como método de guerra, hacer padecer hambre a las personas civiles (...) Se prohibe atacar, destruir, sustraer o inutilizar los bienes indispensables para la supervivencia de la población civil". Las implicaciones del artículo 54 del Protocolo Adicional N°1 de 1977 a la Convención de Ginebra (1) son claras: el bombardeo de centrales eléctricas en Gaza por parte de las fuerzas armadas israelíes, el bloqueo de la población civil, y los castigos colectivos contra la misma, constituyen crímenes de guerra.

El protocolo adicional precisa además otro principio del derecho internacional violado por la ofensiva israelí: el de la proporcionalidad. El texto estipula que "se considerarán indiscriminados, entre otros, los siguientes tipos de ataque; (...) cuando sea de prever que causarán incidentalmente muertos y heridos entre la población civil, o daños a bienes de carácter civil, o ambas cosas, que serían excesivos en relación con la ventaja militar concreta y directa prevista" (2). ¿Quién puede pensar un solo instante que el objetivo declarado -salvar un soldado- justifique toda esa destrucción?

Contrariamente a lo que afirmaron varios diarios franceses, entre ellos Libération (3), Israel negoció varias veces intercambios de prisioneros: en 1985 liberó 1.150 detenidos palestinos para recuperar tres de sus soldados que habían sido capturados por el Frente Popular de Liberación de Palestina, Comando-General (FPLP-CG); y en 2004, en el marco de un acuerdo similar con el Hezbollah libanés, intercambió 400 detenidos palestinos contra un coronel israelí y los cuerpos de tres soldados muertos. ¿No sería más factible obtener la liberación de Gilad Shalit por medio de negociaciones en lugar de lanzar operaciones militares que pueden llevar a la muerte del rehén?

Como lo señala el editorial del diario israelí Haaretz (4) del 30 de junio: "Bombardear puentes que se pueden evitar fácilmente, a pie o en auto; tomar el control de un aeropuerto que está en ruinas desde hace años; destruir una central eléctrica y dejar a oscuras una gran parte de Gaza; distribuir volantes donde se le dice a esa gente que estamos preocupados por lo que les pasa; sobrevolar el palacio presidencial de Bachar El-Assad, y detener a los responsables electos de Hamas. Y el gobierno quiere convencernos de que hace todo eso sólo para liberar al soldado Gilat Shalit". Y el editorialista añade: "Olmert debería saber que detener dirigentes sólo sirve para reforzarlos, a ellos y a sus partidarios. Pero no se trata sólo de un razonamiento torcido: detener personas para utilizarlas como moneda de cambio es un acto digno de una banda de delincuentes, no de un Estado".

En realidad, como lo revelaron los medios israelíes, esa ofensiva -incluso la detención de los principales responsables de Hamas, comenzando por diputados electos y ministros- había sido planificada desde hace tiempo. ¿Con qué motivos? La idea es terminar de una vez por todas, no sólo con el gobierno palestino surgido de las urnas en enero de 2006, sino con cualquier forma de autoridad palestina. Tal es la lógica del "plan de retirada" decidido por Ariel Sharon y retomado por Ehud Olmert: afirmar que no existe ningún interlocutor palestino, para así poder trazar unilateralmente las fronteras de Israel. Esa estrategia no data de la victoria de Hamas; durante todo 2005, mientras que Mahmoud Abbas estaba al frente de la Autoridad y gobernaba con una mayoría de Fatah, el primer ministro Ariel Sharon se negó sistemáticamente a negociar con él y continuó, a pesar de la decisión de la Corte Internacional de Justicia, la construcción del muro de separación. Esa opción por el unilateralismo significa un cuestionamiento del último logro de los acuerdos de Oslo: la convicción (confirmada por el documento de reconocimiento mutuo (5) entre Israel y la OLP, firmado el 9 de septiembre de 1993 por Itzhak Rabin y Yasser Arafat) de que la solución del conflicto palestino-israelí exige una negociación bilateral entre la OLP y el Estado de Israel.

La victoria de Hamas en las elecciones de enero de 2006 (6) permitió al gobierno israelí profundizar su propaganda sobre el tema "no hay interlocutor palestino". Estados Unidos y la Unión Europea (con el aval de Francia) (7) pusieron tres condiciones al nuevo gobierno palestino -reconocer al Estado de Israel; poner fin a toda acción armada y aceptar el proceso de Oslo- y suspendieron la ayuda directa, contribuyendo así de manera significativa al sufrimiento de una población cuya culpa es haber "votado equivocadamente". Frente al gobierno israelí, que se niega a reconocer el derecho de los palestinos a tener un Estado independiente en los territorios ocupados en 1967, que utiliza el terrorismo contra los civiles, y que reniega de todos los compromisos de los acuerdos de Oslo, vemos una tolerancia ilimitada. Se ha podido incluso oír a la comisaria europea para las Relaciones Exteriores, Benita Ferrero-Waldner, calificar el unilateralismo del gobierno israelí de "decisión valiente".

Seguramente, no es casualidad si la actual ofensiva israelí coincide con la firma de la declaración común (8) de todas las organizaciones palestinas (salvo la Yihad Islámica) que prevé el establecimiento de un Estado palestino independiente sobre todos los territorios ocupados en 1967, con Jerusalén-Este como capital, lo que representa un reconocimiento de facto de Israel. El gobierno israelí quiso también bloquear esa nueva perspectiva de paz que se abría. Es algo similar a lo ocurrido en 2002, cuando la Cumbre Árabe de Beirut había aprobado un plan que preveía el reconocimiento del Estado de Israel a cambio de la creación de un Estado palestino: por entonces, el gobierno de Sharon había respondido -con el pretexto de un atentado kamikaze- con una ofensiva generalizada contra todos los territorios ocupados.

Sin embargo, "Lluvia de verano", romántico nombre dado a la ofensiva militar israelí, confirma el fracaso de la política unilateral: la retirada del ejército israelí de la Franja de Gaza, sin negociaciones con los palestinos, no puede llevar a la paz; aplicada a Cisjordania, donde la imbricación de colonias y de población palestina es inextricable, cualquier evacuación unilateral desembocará en nuevos actos de violencia.

* Redactor de Le Monde diplomatique, París. Autor, en colaboración con Dominique Vidal, de Cien claves para entender a Oriente Próximo, Paidós, 2005. Este artículo fue difundido en su idioma original el 30 de junio de 2006.

Traducción al castellano de Carlos Alberto Zito.

Referències

Direcció per a referències

Comentaris

Nombre

Correo Electrónico

URL

Tu comentario

Recordar datos