El Kurdistan en flames
10-04-2006 14:06:02 | Secció: Pobles i Globalització
La nació kurda és una de les nacions sense Estat més nombrosa del món. Les estimacions del nombre total de kurds de cada país varien, degut a que la major part de la població no està censada, i a conseqüència d’això, les xifres oscil·len entre els 22 i els 35 milions de kurds dividits entre Turquia, Iraq, Iran, Síria, Armènia i en unes petites regions del sud de Geòrgia i Azerbaidjan.
Els kurds, d’origen indoeuropeu, son descendents directes dels Medes que derrotaren als Asiris l’any 612a.c. però que varen se vençuts pels perses l’any 550a.c. Des d’aquell moment no han tingut mai la sobirania com a poble sino que han viscut sota la dominació estrangera de perses, macedonis, romans, armenis, bizantins i, en determinats etapes de la història, del seu propi feudalisme.
Al segle VII d.c. per influència de les invasions àrabs, la major part de la comunitat kurda es conveteix al Islam sunnita.
El sorgiment de l’imperi Otomà i la seva rivalitat amb l’imperi Persa, van fer del Kurdistan una zona estratègica, tan per la seva situació geogràfica a la part septentrional de l’Orient Mitjà com per la seva extensió total d’uns 500.000 km2 fins als rius Tigris i Eúfrates. El segle XVI ambdós imperis es varen repartir el territori kurd.
La posterior derrota de l´Imperi Otomà a la Primera Guerra Mundial atorga a les seves possessions el dret a l´autodeterminació postulat per la "doctrina Wilson". Malgrat això, el Tractat de Sèvres de 1920, que reconeix l’estat kurd independent i totes les altres promeses, seran substituïdes pel Tractat de Laussane (1923), mitjançant el qual, Gran Bretanya i França fan una partició del Kurdistan entre els seus protectorats iraquí i siri i amb la nova Turquia de Mustafà Kemal Atatürk. En acabar les dues guerres mundials i mitjançant els acords de Sykes-Picott i Yalta realitzats per les potències aliades, es van traçar les actuals fronteres. El nou mapa va permetre la formació de quatre potències regionals recolçades econòmicament i militarment per EEUU i l’extinta URSS; Turquia i Iran, del Sha i Siria i Irak, a les que no es van imposar restriccions en relació amb la política interior. Així ells administraven els camps de petroli del sud del Kurdistan, interessats com estaven a garantir l´estabilitat per poder explotar el cru de la zona.
Els kemalistes van aplicar una política genocida i d’assimilació a totes les nacionalitats que no fossin la turca, per destruir l’idioma, la cultura, les tradicions i costums kurds. Al 1925 es va prohibir parlar en kurd i fer qualsevol referència al Kurdistan (la mateixa paraula està prohibida). S’intenta negar la seva identitat com a poble, tant a nivell polític com intelectual.
Després de la Segona Guerra Mundial, el 1945, els kurds reclamen els seus drets, però la recent creada Organització de Nacions Unides es limita a confirmar que havia rebut el seu memoràndum.
Tot i així, les revoltes s’han anant succeint al llarg de tot el segle fins que als anys vuitanta, la "qüestió kurda" va tornar a les agendes internacionals. Durant la guerra entre Iran i Iraq, ambdós països van utilitzar la comunitat kurda en benefici propi el que confirmà la manca d´una estratègia coherent entre els diferents sectors i la tendència a ser utilitzats pels estats veïns.
La repressió exercida per Turquia va impulsar el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), d’ideologia marxista-leninista, a prendre les armes l´any 1984. Així va començar una guerra no declarada que ha provocat més de 35.000 morts i tres milions de desplaçats. El PKK va ser declarat il·legal i es considera una organització terrorista pels EEUU i la UE. El seu lider, Abdullah Ocalan, va ser segrestat per la CIA i els serveis secrets turcs l’any 1999, contravenint tota la normativa internacional. Aquell mateix any van declarar l’alto el foc que va continuar fins el 2004. El 12 de gener de 2000, Ankara suspèn els tràmits per a l’execució d’Ocalan.
La venda d´armes que beneficia a estats occidentals com els EEUU, la pertinença de Turquia a l´OTAN i els recursos naturals de la zona, fonamentalment petroli però també els recursos hídrics, contribueixen al silenci internacional.
A Síria, la minoria kurda (poc més d´un milió de persones actualment, que equival a un 8% de la població del país) s´ha beneficiat en part de l´equilibri ètnic, encara que no disposa de reconeixement formal i no existeixen provisions per a l´educació en kurd ni garanties de continuïtat. La rivalitat amb Turquia va portar Síria a donar aixopluc al PKK, però les amenaces turques i els interessos comercials comuns han obligat Damasc a tallar la seva tolerància.
Els 5 milions de kurds que viuen actualment a l´Iraq (un 23% de la població) han sofert en diverses ocasions la duresa del règim de Bagdad, malgrat que aquest els va concedir una certa autonomia des dels anys setanta. Cal recordar l´atac iraquià amb armes químiques contra la vila de Halabja l´any 1988, al final de la guerra amb Iran, i la repressió posterior a la Guerra del Golf, moment en què els kurds s´havien sumat a la revolta xiïta contra el Govern. La prioritat donada aleshores a Iraq per part d´Occident va motivar que es concedís una administració pròpia, perjudicada posteriorment per l´enfrontament entre el Partit Democràtic del Kurdistan (UDK) que defensa un sistema autonòmic dintre una estructura federal i la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK), de vincles trdicionalistes i familiars. La rivalitat entre ells es deu principalment a un conflicte de famílies i a l´interès per controlar els passos fronterers i és la causa que el territori romangui dividit en dues zones d´influència. Un acord signat a Washington l´any 1998, amb mediació dels EUA, intenta resoldre la situació. També allí existeix una facció del PKK.
A l’Iran les demandes kurdes s´han vinculat al Partit Democràtic del Kurdistan d’Iran (PDKI). Els successius Governs iranians han reconegut la identitat kurda i educació en la seva llengua, però no han permès cap tipus d´autonomia política per a aquesta comunitat de vuit milions de persones (10% de la població d´Iran). El Partit Democràtic del Kurdistan d´Iran és membre de la Internacional Socialista i alguns dels seus membres han estat assassinats pels serveis secrets iranians.
Diverses instàncies internacionals han exhortat a Turquia a lliurar els presos polítics, a aixecar les restriccions en la llibertat d’expressió tant dels kurds com dels propis turcs, a permetre l’accés a la Creu Roja i d’altres organitzacions humanitàries, lliurar als membres del parlament turc presos per ser kurds i aixecar l’estat d’emergència a la regió del Kurdistan, en reconeixement a la voluntat expressa del PKK de declarar el alto el foc unilateral, per entaular un diàleg a fi de negociar la solució política al conflicte.
El moviment kurd pretén trobar una solució política al conflicte que permeti als milions de kurds exercir el seu dret a preservar la seva identitat nacional.
Durant les últimes setmanes els moviments polítics i les mobilitzacions per a que es reconegui el seu dret a l’autodeterminació, s’han anant succeint. Milers de kurds han sortit al carrer per celebrar el Newroz, que es la diada nacional kurda i quinze persones han estat assassinades a Estambul ( tres menors), arran del funeral pels quatre membres del PKK que van morir en combat amb l’exercit turc.
A l’escena internacional, la porta oberta a Euskal Herria amb l’alto el foc definitiu d’ETA ha fet que dirigents kurds i el propi Ocallan, parlessin de la via vasca com a mitjà de sol·lució del conflicte, processos comparables als d’Irlanda o Sudàfrica.
P. Da Silva
Comentaris (0) - Referències (0)
ADN.es Medio Oficial Premios Bitacoras 2008: