Què està en joc en el 18/98?
05-02-2006 16:14:57 | Secció: Drets i Justícia Social
Font: GaraArticle de Pedro Ibarra/Francisco Letamendia/Sylvia Gai/Ramón Zallo/José Mari Ripalda/Jon Etxabe, publicat a Gara sobre´el sumari 18/98.
"Com és possible que es condemni a un ciutadà perquè el que fa o diu coincideix, en la pràctica, amb el que diu, o fa, algú que comet delictes?"
Com és sabut, s'està celebrant un judici a l'Audiència Nacional en el qual apareixen com encausats, i als quals se'ls sol·liciten llargues penes de presó, un conjunt de ciutadans del País Basc. En el judici sumari 18/98- s'imputa a aquestes persones estar vinculades a ETA per participar en organitzacions o empreses o grups informals creats -s'afirma- per a assolir els objectius polítics d'ETA.
No se'ls fica a la presó per que siguin militants d'ETA o, àdhuc no sent militants, perquè col·laborin en accions violentes d'ETA, o perquè practiquin altres violències més o menys properes o semblants a les d'ETA. Res d'això. Els acusen de participar en grups, l'activitat dels quals coincideix amb els designis polítics d'ETA, de fer declaracions polítiques, activitats culturals i periodístiques o mobilitzacions i campanyes polítiques i socials que, àdhuc sent lícites i legals, no obstant això, objectivament, coincidien amb l'ideari i reivindicacions d'ETA. És a dir, són presentats com culpables al marge que sabessin o no que les seves activitats agradaven a ETA. Són culpables perquè les seves activitats es corresponien amb les exigències i posicionaments polítics d'ETA.
No anem a repetir els qualificatius que ens mereix aquesta teoria de la responsabilitat objectiva. Només cal dir que la aquesta suposa una volta a la barbàrie jurídica. Com és possible que es condemni a un ciutadà perquè el que fa o diu coincideix, en la pràctica, amb el que diu, o fa, algú que comet delictes? Quan, a més, el que diu o fa ni tan sols té relació amb suports o justificacions de tals delictes. És com si un periodista degués jutjat només per dir que li sembla malament la política occidental en alguns països àrabs. Com Al-Qaeda justifica els seus crims utilitzant aquesta denúncia, el periodista ha de ser condemnat per terrorisme, és un aliat «objectiu» de Al-Qaeda.
El que sí volem recordar és que aquest procés judicial es desenvolupa en un context doctrinal-polític que, provinent de l'Estat, i no només de l'Estat ocupat en el seu moment pel PP, proposa i imposa una concepció feble, gairebé marginal de la democràcia. Esperem que la sentència del judici es desmarqui de tal context, però tampoc es pot oblidar que els jutges viuen en el món. En un món creuat de discursos polítics. I en el qual alguns discursos dominen sobre uns altres.
El debilitament democràtic prové de dos fonts. D'una banda aquella que, en el conflicte seguretat/llibertat, pren una decidida opció per la seguretat. L'Estat decideix que la seguretat constitueix una prioritat absoluta enfront de la qual ha de cedir qualsevol garantia, qualsevol protecció en l'exercici de les llibertats. Aquí la democràcia és esmenada des de l'exigència ciutadana que l'Estat no interfereixi en l'exercici de les nostres llibertats; ni ens limiti l'exercici de les nostres llibertats ideològiques i polítiques, ni ens penalitzi el seu exercici.
La ruptura de l'equilibri entre seguretat i llibertat implica la destrucció de la frontera que protegeix les llibertats enfront de la ingerència de l'Estat. En cada cas, cada individu ha de guanyar-se el seu estatus d'impunitat, de puresa, ha de demostrar que està fora del mantell de la sospita omnipresent, aquella que afirma que totes les opcions sòciopolítiques, mentre no es demostri el contrari, han de conduir a l'extensió del terrorisme, a la fallida de la seguretat. Sota aquesta perspectiva, no existeixen drets i llibertats universals (polítiques, premsa, opinió...) Els únics drets il·limitats són els que provenen des del camp de la seguretat. Enfront dels mateixos, cada individu ha de guanyar-se el dret a exercir la seva llibertat.
Si en aquesta estratègia de relegar les llibertats al discurs de la seguretat ha d'operar com argument, l'altre front antidemocràtic apareix menys preocupat per retòriques justificatives. Del que ara es tracta és d'eliminar l'autonomia de la societat civil, l'autonomia de les organitzacions socials a l'hora de definir, compartir i tractar determinats objectius.
Aquesta segona estratègia defineix la bona i la dolenta societat civil. La primera és la que no qüestiona, no discuteix i no es mobilitza en contra del sistema polític. La segona les seves «dolentes» organitzacions sí ho fan i per tant no han de ser tolerades. El poder polític, en conseqüència, ha d'eliminar la seva llibertat i decidir com han de ser i fins a on han d'arribar. Aquesta opció del poder redueix la llibertat positiva. Afebleix la llibertat, no a l'hora de protegir-se del poder, sinó de criticar-lo, de transformar-lo des de la societat organitzada, des d'on els ciutadans s'ajunten per a transformar les seves vides, el seu entorn, el seu poder. Margina la llibertat d'impugnar pacífica però contundentment els eixos del sistema polític.
La societat civil és el motor, l'altre pol actiu de la relació democràtica, l'altra part que exigeix, controla i canvia al poder i la seva política. Si aquesta societat civil, ofegada pel poder polític, deixa d'existir, desapareix el principi d'incertesa, consubstancial a la democràcia. Quan no existeix cap dubte que el Govern va a fer exactament el que va dir que anava a fer, el que es passa és que no existeix ningú capaç de mobilitzar-se críticament, ningú capaç per tant d'«obligar» a canviar al Govern. Perquè la societat civil està morta i la seva mort arrossega a la democràcia, sorgeix un escenari de radical certesa.
Per a finalitzar, convé contestar als que, previsiblement, ratllaran de desorbitades les nostres afirmacions. convé replicar als que ens diran que el que està en joc en el 18/98 no és la democràcia, sinó el judici d'uns concrets comportaments, i que, per tant, si es demostra que els acusats no són culpables (culpables de què?) quedaràn absolts i aquí es va acabar la història.
Una primera contestació remet a la idea de coherència. Els nostres judiciosos crítics no tenen inconvenient a considerar que, en altres instàncies judicials, els jutges estan influïts per les orientacions polítiques dels partits que els donen suport i, ara, no obstant això, defensen, com formant part de la naturalesa de la política, una estricta incontaminació judicial.
I una altra més de fons. Els nostres crítics haurien de ser una mica menys tancats. La política és relació. I avui la relació és creixentment complexa. La política, en les seves diverses funcions, s'exerceix des i en espais decisoris comuns. Escenaris on canvien (en el nostre cas a pitjor per a la democràcia) les cosmovisions polítiques dominants. No defensem una concepció conspirativa de la història, però sí neguem que la política, les diverses formes d'exercici del poder, es facin des de compartiments estancs i blindats. L'única cosa que demanem per a entendre bé aquest assumpte del 18/98, i per tant criticar-lo amb arguments polítics, és una mica menys de cultura política parroquial i una mica més de sentit polític comú. La veritat, no sembla molt demanar.
Comentaris (0) - Referències (0)
