El sistema tributari afavoreix el frau fiscal dels no assalariats

"Les retencions fiscals en les nòmines dels treballadors assalariats que les empreses estan obligades a ingressar en el compte de l'estat, ens converteixen en l'únic col·lectiu modèlic de contribuent i gràcies a nosaltres el fisc s'assegura uns cobraments transparents i continus. No passa el mateix amb les rendes recaptades en l'Impost sobre el Valor Afegit –IVA- o amb el de Societats. "



En fer un repàs a la nostra història més recent s'observa que la gestió tributària en aquests anys ha estat molt deficient. Sobretot durant l'època franquista, en la qual només tributaven els assalariats i poc més.

Per motius com aquest es va engegar al gener de 1992, l'Agència Estatal de l'Administració Tributària que havia estat creada per l'Art. 103 de la Llei 31/1990 de Pressupostos Generals de l'Estat, amb l'objectiu de vetllar per l'aplicació efectiva del sistema tributari estatal i del duaner, per a l'eficaç compliment del principi constitucional que “tothom ha de contribuir al sosteniment de les despeses públiques, d'acord amb la seva capacitat econòmica”.

L'Agència Tributària disposa de dues línies principals d'actuació; d'una banda, la informació i assistència al contribuent, per a facilitar les declaracions tributàries i, per un altra, la detecció i regularització dels incompliments mitjançant les oportunes actuacions de control.

La valoració positiva de la primera línia d'actuació contrasta no obstant això amb la percepció negativa que s'obté en relació al segon nivell de la seva actuació, que és el control tributari i la lluita contra el frau fiscal sobretot en determinades activitats econòmiques. Segons un estudi del CIS, la majoria dels ciutadans considera que l'Administració no realitza un esforç suficient per a combatre el frau i el 87% creu que existeix molt o bastant frau fiscal en l'estat i en particular en determinades activitats empresarials.

Les retencions fiscals en les nòmines dels treballadors assalariats que les empreses estan obligades a ingressar en el compte de l'estat, ens converteixen en l'únic col·lectiu modèlic de contribuent i gràcies a nosaltres el fisc s'assegura uns cobraments transparents i continus. No passa el mateix amb les rendes recaptades en l'Impost sobre el Valor Afegit –IVA- o amb el de Societats.

Una dada significativa d'aquest últim any ens revela que el 80% dels ingressos de les rendes del treball han estat aportades per l'IRPF enfront del 7% aportat pel capital i de l’11% per les activitats econòmiques i professionals. Podem observar que les majors borses de frau corresponen a les societats o persones jurídiques ja que el 53% del deute descobert per la inspecció fiscal es va produir en l'Impost de Societats; el 31% en l'IVA i només el 10% en l'IRPF.

El frau fiscal es refugia en l'ocultació perquè allò que és determinant per a l'administrat és la possibilitat de ser descobert i sancionat. Els únics instruments dels que disposa l'Administració Pública per a descobrir-lo són la seva pròpia actuació directa i és aquí on l'actuació es percep de manera negativa perquè si comparem la possibilitat de defraudar que tenim els assalariats (gairebé impossible) amb la dels professionals liberals i empresaris (que tenen molt més marge de maniobra), el resultat es mostra revelador.

I és que contravenint la normativa tributària es distorsionen els comportaments del mercat i això genera greus efectes econòmics, sempre negatius. En aquest sentit, els empresaris que compleixen amb el seu deure de contribuir s'enfronten a la competència deslleial dels empresaris incomplidors que defrauden a la hisenda pública, que en realitat som tots els ciutadans. A més, el frau redueïx la provisió pública de serveis i prestacions mentre que incrementa la pressió fiscal sobre els contribuents honestos, posant en perill l'Estat de Benestar.

Encara que potser determinades classes socials estarien a favor de la desaparició de l'Estat de Benestar i com exemple d'això estan les declaracions que va efectuar el Sr Saez, que afirmava, (oblidant-se que el seu salari poc té a veure amb el de les altres persones), que calia “desmuntar l'Estat de benestar en poc temps” (El País, dijous 03 de juny de 2004). Cal recordar que aquest senyor ha estat imputat en un cas per suposat delicte fiscal (El Mundo 14 de juny de 2004) i és conseller delegat del SCH (banc imputat per desviar diner negre, 250 milions d'euros, 41.500.000.000 de les antigues pessetes, El Mundo edició digital del 05 de gener de 2004).

L'Estat de Benestar que alguns volen eliminar deixaria a més de la meitat dels espanyols amb moltes dificultats per a arribar a final de mes, segons l'Institut Nacional d'Estadístiques.

Cal tenir en compte que la pressió fiscal a Espanya en l'any 2004 va ser del (35,1%), inferior a la mitjana dels països de l'OCDE (36,3%), als de la Unió Europea (40%) i molt per sota de la dels països models de l'Estat de Benestar com Suècia (50,7%).

L'Agència Tributària ha elaborat el Pla de Prevenció del Frau, que parteix d'un plantejament empíric, elaborat sobre la base de l'experiència gestora i no tant sobre la reflexió teòrica. Segons el director de l'Agència Tributària, s'han centrat primer en el control de les 28.000 grans empreses que facturen més de sis milions d'euros a l'any, aportant les dues terceres parts del pressupost recaudatori de l'Estat, per a després fixar-se en el milió i mig de contribuents, inclosos agricultors, que declaren mitjançant mòduls que són molt variables.

Però la tasca de conscienciació que intenta realitzar l'Agència Tributària queda enfosquida per la recent doctrina del Tribunal Constitucional, segons la qual la simple interposició d'una denúncia contra un defraudador, no interromp el termini de prescripció del delicte, amb el que molts delinqüents d'aquest tipus poden quedar impunes perquè finalitzi el termini que es puguin denunciar. Però són ells els que interpreten les lleis.


per P. Da Silva


Font de les dades: www.elpais.es


versión en castellano

El sistema tributario favorece el fraude fiscal de los no asalariados

Al hacer un repaso a nuestra historia más reciente se observa que la gestión tributaria en estos años ha sido deficiente. Sobretodo durante la época franquista, en la que sólo tributaban los asalariados y poco más.

Por motivos como éste se puso en marcha en enero de 1992, la Agencia Estatal de la Administración Tributaria que había sido creada por el Art. 103 de la Ley 31/1990 de Presupuestos Generales del Estado, con el objetivo de velar por la aplicación efectiva del sistema tributario estatal y del aduanero, para el eficaz cumplimiento del principio constitucional de que “todos han de contribuir al sostenimiento de los gastos públicos, de acuerdo con su capacidad económica”.

La Agencia Tributaria dispone de dos líneas principales de actuación; por un lado la información y asistencia al contribuyente, para facilitar las declaraciones tributarias y, por otro, la detección y regularización de los incumplimientos mediante las oportunas actuaciones de control.

La valoración positiva de la primera línea de actuación contrasta sin embargo con la percepción negativa que se obtiene en relación al segundo nivel de su actuación, que es el control tributario y a la lucha contra el fraude fiscal sobretodo en determinadas actividades económicas. Según un estudio del CIS, la mayoría de los ciudadanos considera que la Administración no realiza un esfuerzo suficiente para combatir el fraude y el 87% cree que existe mucho o bastante fraude fiscal en el estado y en particular en determinadas actividades empresariales.

Las retenciones fiscales en las nóminas de los trabajadores asalariados que las empresas están obligadas a ingresar en la cuenta del estado, nos convierten en el único colectivo modélico de contribuyente y gracias a nosotros el fisco se asegura unos cobros transparentes y continuos. No ocurre lo mismo con las rentas recaudadas en el Impuesto sobre el Valor Añadido –IVA- o con el de Sociedades.

Un dato significativo de este último año nos revela que el 80% de los ingresos de las rentas del trabajo han sido aportadas por el IRPF frente al 7% aportado por el capital y al 11% por actividades económicas y profesionales. Podemos observar que las mayores bolsas de fraude corresponden a las sociedades o personas jurídicas ya que el 53% de la deuda descubierta por la inspección fiscal se produjo en el Impuesto de Sociedades; el 31% en el IVA y sólo el 10% en el IRPF.

El fraude fiscal se refugia en la ocultación porque lo determinante para el administrado es la posibilidad de ser descubierto y sancionado. Los únicos instrumentos de que dispone la Administración Pública para descubrirlo son su propia actuación directa y es ahí donde la actuación se percibe de manera negativa porque si comparamos la posibilidad de defraudar que tenemos los asalariados (casi imposible) con la de los profesionales liberales y empresarios (que tienen mucho más margen de maniobra), el resultado se muestra revelador.

Y es que contraviniendo la normativa tributaria se distorsionan los comportamientos del mercado lo que genera graves efectos económicos, siempre negativos. En este sentido, los empresarios que cumplen con su deber de contribuir se enfrentan a la competencia desleal de los empresarios incumplidores que defraudan a la hacienda pública, que en realidad somos todos los ciudadanos. Además, el fraude reduce la provisión pública de servicios y prestaciones mientras que incrementa la presión fiscal sobre los contribuyentes honestos, poniendo en peligro el Estado de Bienestar.

Aunque quizás determinadas clases sociales estarían a favor de la desaparición del Estado de Bienestar y como ejemplo de ello están las declaraciones que efectuó el Sr Saez, que afirmaba, olvidándose que su salario poco tiene que ver con el de las demás personas, que había que “desmontar el Estado de bienestar en poco tiempo” (El País, jueves 03 de junio de 2004). Cabe recordar que éste señor ha sido imputado en un caso por supuesto delito fiscal (El Mundo 14 de junio de 2004) y es consejero delegado del SCH (banco imputado por desviar dinero negro, 250 millones de euros, 41.500.000.000 de las antiguas pesetas, El Mundo edición digital del 05 de enero de 2004).

El Estado de Bienestar que algunos quieren eliminar dejaría a más de la mitad de los españoles con muchas dificultades para llegar a fin de mes, según el Instituto Nacional de Estadísticas.

Hay que tener en cuenta que la presión fiscal en España en el año 2004 fue del (35,1%), inferior a la media de los países de la OCDE (36,3%), a los de la Unión Europea (40%) y muy por debajo de la de los países modelos del Estado de Bienestar como Suecia (50,7%).

La Agencia Tributaria ha elaborado el Plan de Prevención del Fraude, que parte de un planteamiento empírico, elaborado sobre la base de la experiencia gestora y no tanto sobre la reflexión teórica. Según el director de la Agencia Tributaria, se han centrado primero en el control de las 28.000 grandes empresas que facturan más de seis millones de euros al año, aportando las dos terceras partes del presupuesto recaudatorio del Estado, para después fijarse en el millón y medio de contribuyentes, incluidos agricultores, que declaran mediante módulos que son muy variables.

Pero la tarea de concienciación que intenta realizar la Agencia Tributaria queda ensombrecida por la reciente doctrina del Tribunal Constitucional, según la cual la simple interposición de una denuncia contra un defraudador, no interrumpe el plazo de prescripción del delito, con lo que muchos delincuentes de este tipo pueden quedar impunes porque finalice el plazo en que se puedan denunciar. Pero son ellos los que interpretan las leyes.

por P. Da Silva


Fuente de los datos: www.elpais.es

Referències

Direcció per a referències

Comentaris

Nombre

Correo Electrónico

URL

Tu comentario

Recordar datos