Mural d'Actualitat 1: El centre i la Perifèria de Barcelona

La revolta dels barris perifèrics de França de les últimes setmanes ha tornat a posar sobre la taula el problema de la injustícia social a casa nostra. Durant els últims anys, una relativa bonança econòmica a tota Europa havia semblat apaivagar les lluites socials internes d’aquesta societat que tan orgullosament s’autoanomena Primer Món i defineix el seu model com el de l’Estat de Benestar. Ens havíem acostumat a pensar que estàvem al centre del món i que la línia que ens separava de la perifèria estava molt lluny.

Les actives polítiques neoliberals que han generalitzat els governs europeus en la darrera dècada, han consistit en una retallada de recursos econòmics i humans en Serveis Socials. Aquesta política s’ha fonamentat en un programa centrat en baixar els impostos i fomentar la iniciativa privada, alhora que s’imposava a l’Estat la obligació d’apretar-se el cinturó i deixar de malbaratar els seus pressupostos en polítiques socials “paternalistes”.

No obstant això, els primers símptomes de recessió econòmica que vivim actualment han començat a deixar-se notar en aquells sectors de la societat més febles que són els que pateixen més directament el desmantellament de les polítiques d’integració social.

Els disturbis en els barris perifèrics francesos han estat entesos per l’opinió pública i els mitjans de comunicació com una senyal d’alerta que ens adverteix dels problemes de fractura social que esperen la nostra societat en un futur pròxim.

L’esclat de violència de les últimes setmanes ens ha de servir per reflexionar sobre la realitat de les ciutats on vivim. Els fets apel·len a la societat a encarar la crua realitat que defugim diàriament. Amb sorpresa hem comprovat que la línia que separa el centre de la perifèria està molt més a prop del que ens pensàvem.

Es el moment de reflexionar sobre l’estat de la qüestió a la ciutat de Barcelona, per fer incís en el passat, present i futur de tota aquesta perifèria anònima i oblidada que en silenci cada dia fa possible la gran ciutat que coneixem.

LA PERIFÈRIA DE BARCELONA

Amb la consolidació de la capitalitat de Barcelona i de la seva activitat industrial, tota la comarca es va convertir, de fet, en una gran ciutat interdependent que, encara avui, segueix creixent. A diferència d’altres llocs, a Barcelona, les fronteres naturals dels rius Besòs i Llobregat, van permetre la supervivència com a municipis formalment independents de les ciutats de Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Cornellà, Esplugues o l’Hospitalet de Llobregat.

Malgrat tot, allò que avui anomenem Àrea Metropolitana de Barcelona és, en realitat, un únic ecosistema econòmic, social i cultural. Aquesta perifèria, diferenciada potser amb bona fortuna, en diferents termes municipals constitueix, de fet, una mateixa realitat interrelacionada, una mateixa relació d’interessos i aspiracions.


LES DUES BARCELONES

Les dades oficials del cens oficial de 1996 reflectien una important divisió social distribuida per barris a l’interior de la ciutat de Barcelona. La capital està dividida administrativament en onze districtes. Aquests onze departaments responen en general a una combinació de factors històrics i econòmics que es combinen amb aspectes subjectius com el sentiment de pertinença.

Des d’un punt de vista econòmic, les dades del cens mostren que existeixen importants diferències socials entre els diferents barris que configuren un districte, fet que tendeix a esmorteir les diferències en el còmput final. Un exemple clar pot ser el cas de la Vil·la Olímpica que gaudeix d’un nivell econòmic molt més alt que el del districte de Sant Martí al qual pertany.

No obstant això, les dades evidencien clarament l’existència d’uns districtes amb un nivell econòmic superior al de la mitjana total de Barcelona (100%): Les Corts (126’8%), Sarrià-St Gervasi (149’3%) i L’Eixample (111%). El districte de Gràcia ostenta l’honor de ser el districte situat més a prop de la mitjana de Barcelona (99’4%).

Tots els altres districtes mostren un Índex de Capacitat Econòmica per sota de la mitjana. En la comparativa ressalten especialment els districtes de Ciutat Vella (65’4%) i Nou Barris (83%).

Una divisió de la població per classes socials, realitzada a partir de les categories professionals de la població activa, ens mostra l’existència de sis districtes en els que la població de classe baixa supera un terç del total de la població del districte.

Parlem de milers de persones poc preparades professionalment, amb un nivell cultural baix, mínims recursos econòmics i nul·les o precàries perspectives laborals. Aquesta comparació es veu agreujada si afegim a aquest còmput els municipis integrants de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que presenten un índex de desenvolupament econòmic inferior al de Barcelona ciutat. També és important assenyalar que tots els indicadors consultats posteriorment a aquest cens coincideixen en manifestar una tendència en l’agreujament d’aquestes diferències socials.

En aquest sentit, és important remarcar els problemes inherents a la presència d’aquestes desigualtats: els districtes més pobres, també són els que registren més aturats, els que manifesten més mancances socials, els que indiquen un nivell de Victimització més alt en l’índex de víctimes de delictes. Són els barris amb el menor índex de propietat de la vivenda, amb els majors percentatges de densitat demogràfica, són els districtes amb més població immigrada, les zones de la ciutat més desfavorides en tots els aspectes, en recursos, en mitjans i en oportunitats.

Les desigualtats socials es representen de manera geogràfica en la distribució de la població. La tendència que s’observa és la de la concentració de les capes de població més benestant en nuclis al voltant dels quals s’estructuren les diferents capes socials de manera concèntrica. Aquesta tendència es manifesta de manera similar a gran escala que a petita escala, en forma d’una xarxa jeràrquica. Cada districte té el seu centre econòmic en un barri o una zona, però, alhora, cadascuna de les zones internes d’un districte té al seu temps una zona central i unes zones perifèriques evidenciades. De la mateix a manera, s’observa un desplaçament del centre econòmic respecte al centre històric o tradicional de la ciutat. Mentre que el centre psicològic de Barcelona és la Plaça Catalunya i els seus voltants, des d’un punt de vista econòmic caldria situar el centre en algun punt difícil de determinar de la Diagonal.


per la redacció


Articles relacionats:

L'Odi esclata en els suburbis francesos

Morir per res

Sans-Culottes, ludistes i sabotatges

Apunts de Premsa: Crema París?

Referències

Direcció per a referències

1. [...] El Centre i la Perifèria de Barcelona Cronologia de la lluita urbana al Barcelonès Ciudad On la Ciutat Canvia de Nom L'Ham i altres poemes Sota Terra Sota la Ciutat Comentaris (0) - Referències (0)
   Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons. | Autoritzada la còpia i distribució dels continguts d'aquesta web, sempre que es compleixin els termes generals d'aquesta licència: Reconeixement de l'autoria, no s'autoritza l'ús dels continguts amb finalitats comercials, autoritzada la modificació dels continguts sempre que respecti el format d'aquesta licència en la obra derivada. | Barcelona, 25 d'octubre de 2005 | © Copyleft de Suburbe (Xarxa Oberta de Cultura Suburbana). | Edita: Associació Cultural Octubre "Estenent el Desastre" | Sindica aquest lloc utilitzant: RSS 1.0, RSS 2.0, Atom. | Aquesta Bitàcora és possible gràcies a Bitacoræ, Vilaweb i HiperTextos i MèdiaLlenguatges.