Mural d'Actualitat 1: Apunts de premsa: Crema París?

Qui hagués vist la pel·lícula La Haine (L’Odi) de Mathieu Kassovitz, segurament va tenir la sensació de tornar-la a veure quan els informatius van emetre les primeres imatges dels joves francesos dels barris marginals que s'enfrontaven violentament als gendarmes per la mort de dos adolescents víctimes del que consideren un assetjament racista i classista.



En un article de Sokari Ekine publicat a Global Voices i traduït al català pel diari independent Vilaweb, es resumia la successió de fets que van portar a aquest esclat de violència.

“Aquests incidents varen començar arran de la mort de dos joves d’origen africà, Bouna Traore, de quinze anys, i Zyed Benna, de disset. Tots dos varen morir electrocutats en una subestació elèctrica de Clichy-sous-Bois, quan fugien de la policia. Un tercer jove, que va poder evitar la mort, ha explicat que corrien perquè havien anat a parar prop d’un lloc, on s’havia comès un delicte, quan la policia hi arribava. La policia nega tota relació amb la mort dels dos joves. Cal fer notar que cap d’aquests nois no era immigrant. Els seus avis i pares, potser sí. Però tots dos havien nascut a França i tenien ciutadania francesa. El fet de qualificar-los constantment d'‘immigrants’ és un disbarat que no fa sinó reforçar-ne l’exclusió de la societat francesa majoritària.

Aquests dos joves no tenien cap antecedent policial, ni eren seguits per la policia. Aleshores, per què corrien? A Indymedia París, Laurent Levy hi dóna una resposta raonable: és notori el racisme de la policia francesa. Sabien que si els aturaven i identificaven els esperaven unes quantes hores a comissaria, on serien objecte d’humiliacions. Era tard i volien arribar a casa, així que es van posar a córrer per evitar-se, això que es pensaven, un incident. Levy també es demana com és que el ministre de l’Interior, Nicolas Sarkozy, pot haver dit que el drama va passar després de la comissió d’un delicte en els qual hi havia involucrats ‘joves com ells’. És a dir, africans o àrabs.

Després de la mort d’aquests joves hi va haver dos dies seguits d’incidents. Dissabte membres de la comunitat varen organitzar una marxa silenciosa en memòria seva. I a la tarda un grup d’uns 150 joves d’origen africà es van reunir amb l’alcalde per parlar dels fets ocorreguts. L’alcalde va fer un balanç de les pèrdues degudes als incidents, però no va dir ni una paraula de l’actitud de la policia. Els joves en varen sortir molt crispats i enfadats amb la policia, la repressió, el llenguatge dur i abusiu contra les seves famílies. La policia va arribar aleshores vestida d’antiavalots i va ordenar al germà d’un dels morts que se n’anés immediatament cap a casa. Encara no havia fet tres passes, que els policies varen començar a disparar pilotes de goma i gasos. No se sap com, però, algunes de les granades lacrimògines tirades per la policia varen caure a la mesquita on hi havia famílies resant. El pànic va ser considerable, amb l’edifici ple de fum i amb gent corrent en totes les direccions. Aquest atac va tornar a desencadenar els incidents, però ara estesos a tot l’hexàgon.”

Més enllà dels posicionaments simplistes que volen explicar aquesta situació com un enfrontament entre cultures, hi ha l’evidència que ens enfrontem a un resurgiment del conflicte de classes. Aquests joves no mostren la seva disconformitat amb un sistema laic, progresista i amb un model cultural europeu com es pretén enfocar des de l’extrema dreta francesa. Manifesten de manera desordenada i, segurament sense gaire astúcia, el seu rebuig frontal a un sistema hipòcrita i classista que els discrimina mentre s’omple la boca de paraules pomposes com llibertat i drets.

El cineasta francès Bertrand Tavernier, conegut pel caràcter social de les seves pel·lícules on mostra la realitat dels barris perifèrics, responia sobre aquesta qüestió: “Qualsevol xaval dels que viuen en aquests suburbis ho té complicadíssim per trobar feina. Només fa falta que digui que viu a Clichy o a Montreuil, i que es diu Tarik o Mohammed, i se li tanquen totes les portes. Hi ha un racisme laboral insostenible. La meva pel·lícula parlava d’alguna cosa que avui ha tornat a quedar demostrada: els periodistes i els polítics no s’interessen per la vida en els suburbis més que quan la cosa explota. Quan vaig rodar ‘A l’altre costat del perifèric’, molta gent m’ho deia: ‘Mai vénen a veure’ns quan les coses van bé’. Per això molts d’aquests esvalotadors exhibeixen avui un odi contra els fotògrafs i els informadors que van allà només per a veure com cremen cotxes i després se’n van. L’electricitat allà era astronòmicament cara. I tot era elèctric, tot just havia gas. Era hivern, feia fred, i les factures eren increïbles, molt més cares que el que jo pago a la meva casa del centre de París. La gent es queixava, i als que no pagaven els expulsaven. L’altre problema era l’amenaça de tancament de l’escola maternal, que era un lloc d’integració i trobada. Avui, aquesta escola ja està tancada. En resum: en comptes d’ajudar a la gent, els responsables de l’Educació Nacional s’han dedicat a adoptar amidades purament comptables. Des del Govern Raffarin, la dreta ha anat retallant els pressupostos socials: es van carregar la policia de proximitat perquè era un invent de Jospin, primer ministre de l’esquerra. I van retallar les subvencions a associacions de defensa de l’alfabetització d’adolescents. Moltes d’elles han cessat la seva activitat”.

En un article publicat a el diari El Pais el passat 6 de novembre amb el títol El Odio, l’antropòleg Manuel Delgado reflexionaba sobre la situació: “En aquest sentit, caldria considerar si entre els factors que van determinar l’abandonament del model de ciutats dormitori no merexia figurar l’evidència de que aquest tipus d’agregacions humanes acabaven per constituir-se en un nucli de conflictivitat difícil de fiscalitzar políticament i complicat de sotmetre quan experimentava algun dels seus periòdics esclat d’insubordinació o insolència. De fet, el sistema de blocs implicava una alternativa al amuntegament de la classe treballadora en determinats barris antics o en centres urbans, fàcils de tancar amb barricades i des dels sectors més ingovernables de la ciutat podíen fer-se forts i resistir els cops de la policia o, fins i tot, de l’exèrcit. És ben sabut que va ser aquesta tendència de les classes treballadores europees a tancar-se en barris intrincats i convertir-los en fortins insurreccionals el que va justificar en bona mesura les grans operacions urbanístiques de’sponjament i higienització a partir de les últimes decàdes del segle XX, de les que la de Haussman a París seria el paradigma, però que tenen també a Barcelona un exemple no menys eloqüent. Ara bé, l’opció d’emportar-se a la classe treballadora als suburbis i allunyar-la dels nuclis urbans va comportar resultats imprevistos, entre ells el permetre formes de convivència que tampoc eren tan diferents de les del veïnat tradicional i repetir la capacitat del barri popular d’esdevenir un focus d’antagonisme social.” Així el professor Delgado ens recordava que: “Només cal pensar en el cas d’allò que sense cap dubte va ser la major explosió de lluita veïnal que ha conegut Catalunya en les últimes dècades: la revolta del Barri Basòs a finals de 1990, en la que els veïns es van oposar violentament al projecte d’edificar en uns terrenys inicialment destinats a equipaments. Allò que la premsa va batejar com a “la Intifada del Besòs”, va suposar la ocupació policial del barri durant diversos dies i autèntiques batalles campals en las que es va veure els veïns llançar bombones de butà i frigorífics des dels balcons contra els mossos d’esquadra i en la que es van arribar a disparar armes de foc”(...) “Com a aquí, allà la consigna és disoldre’ls pels intersticis i forats de la ciutat, difuminar-los, enterrar-los en vida sota l’alfombra de ciutats netes i afables. Qualsevol cosa menys permetre que s’agrupin en territoris des dels que atrinxerar-se; qualsevol cosa menys permetre que se n’adonin de que són molts i de que qualsevol moment pot ser bo per a la venjança”.

Trobar els motius i les causes d’aquests fets és imprescindible per poder trobar les solucions que impedeixin que aquesta situació s’extengui. En un entrevista recent publicada a Cafè Babel, Riva Kastoryano, professora a l’Institut d’Estudis Polítics de París, experta en identitat europea, descriu les causes de la revolta: “El principal problema és la immobilitat social i espacial que existeix en aquestes àrees. Els joves involucrats en aquests aldarulls, la majoria d’origen nord-africà, viuen en les mateixes condicions en què vivien els seus pares quan emigraren a França fa 50 anys. El segon problema és que ells no han tingut l’oportunitat de recrear la seva identitat, a diferència d’Alemanya i Anglaterra on la segona i tercera generació d’immigrants defineixen la seva identitat a través de línies nacionals o religioses. A França se’ls ha dit que eren francesos, però no se’ls ha tractat com a tals. Això porta a la insatisfacció i a la frustració. El resultat final no pot ser cap altre que la rebel•lió.”

En una altra entrevista publicada per La Vanguardia, Danilo Martuccelli, cap d’investigació social en el Centri National de la Recherche Scientifique francès, treia les següents conclusions: “Això no són revoltes ètniques, ni racials ni immigrants. Els rebels són joves pobres, i punt, i els hi ha de totes les races, també francesos de tota la vida” (...) “Entre els detinguts aquests dies hi ha alguns joves dels barris que sí van estudiar i tenen llicenciatures, però han estat discriminats pel seu barri d’origen i estan desesperats i frustrats” (...) “Els rics en general treuen millors notes, però sobretot tenen molts anys per davant per a seguir estudiant. Els joves de classe alta poden eludir la sensació de fracàs fent màsters fins als 30”.



Articles relacionats:

L'Odi esclata en els suburbis francesos

Morir per res

Sans-Culottes, ludistes i sabotatges

Referències

Direcció per a referències

1. [...] Apunts de Premsa: Crema París? El Centre i la Perifèria de Barcelona Cronologia de la lluita urbana al Barcelonès Ciudad On la Ciutat Canvia de Nom L'Ham i altres poemes Sota Terra Sota la Ciutat Comentaris (0) - Referències (0) [...]

   Referència de Suburbe Propagant: Informació i Notícies hace 2 años y 32 meses

Comentaris

Nombre

Correo Electrónico

URL

Tu comentario

Recordar datos